Citizenship and Human Rights in Valence

No, açò no és un error del teu navegador, ni és cap acudit. Ni tampoc “Valence” és una ciutat de parla anglesa, encara que tampoc és de parla valenciana. El títol del blog tracta de la cruda realitat a la que ha arribat la incompetència d’uns gobernadors autonòmics, el nom dels quals no m’abellix recordar.

http://www.edu.gva.es/educationforcitizenship/

No sols s’han atrevit a redactar una asignatura oficial en una llengua diferent de les cooficials al País Valencià sinò que ho han fet sense tindre en compte els insuficients recursos personals i materials per a cobrir la matèria en anglés. No cal dir que justifiquen l’atropellament de negar la matèria en castellà i en valencià alegant que volen fer trilingüisme (també conegut com substitució lingüística): “Els teus fills mereixen estudiar en anglés“. En anglés, clar que sí, naturalment.

No tenen quasi ni llibres, ni professors, ni ganes de donar la matèria. A part de que ja sabem alguns dels motius per les quals s’oposaven (entre elles algunes mentides que d’altres)… Menys mal que ningú s’oposa a donar-la en anglés (ironia), que sinò serien més problemes i confussió per al “Consejo de Educación”, ara, Education Counsil. Clar que un altre tema es la objeció no, objecció sí, objecció de què? de cursar una asignatura informativa del nivell de filosofia o matemàtiques? Clar, molta gent haverem volgut objectar en contra d’alguna que altra asignatura que ens ha pogut fastidiar un poc la carrera universitària. l’Educació per a la Ciutadania (que ve a instàncies europees) el que pretén es informar sobre els drets humans, la diversitat social i cultural així com promoure el respecte i la tolerància a totes les formes de pensar i de viure, que siguen respectuoses amb la resta. Objectar contra això és equivalent a prohibir als fills que accepten les normes de convivència universal, de respecte als diferents, com ara els religiosos, els ateus, els immigrants o les famílies homoparentals (per exemple, l’Editorial Casals nega la realitat legislativa espanyola al afirmar que “No son una auténtica familia las parejas de hecho homosexuales; son uniones de hecho respetables, pero no son matrimonio””).

Però espereu, encara hi ha més.

Espanya és “una cultura, una lengua”, segons un dels apartats que estudiaran els xiquets de 2n de la ESO. Els qui adés parlaven de trilingüisme (triliqué?) ara s’han despistat i no s’han enrecordat que a l’estat espanyol hi conviuen unes quantes cultures diferents. Cóm volem pretendre unes nomes de convivència universals i una informació dels drets humans si ni tant sols es respecta la diversitat cultural d’un estat o d’una autonomia?

De veritat, no entenc res. No sé com pot ser que tanta gent haja recolzat a aquesta gent fins a permetre que facen totes aquestes barbaritats. La única cosa que podem fer és ser un mateix, ser visibles en tota la diversitat cultural, social, sexual, … Que no ens fassin callar.

Perdondeu-me, no he pogut resistir-me davant tantes destrellatades.

Robert.

Leave a Comment