La sexuació del cervell

En psicologia s’ha estudiat el sexe i la sexualitat del cervell però sense acabar d’entendre el perquè de la complexitat quant a diformisme sexual, és a dir, les diferències estadístiques entre les aptituds de les dones, els homes, els heterosexuales y els homosexuales. Diferències que no són etiquetables a tothom ja que hi poden haver més diferències a nivell individual que a nivell de grup, però no obstant disenyen una mitjana diferenciable entre els grups.

Obviament aquestes distribucions estadístiques no són Deltes de Dirac centrades en les mitjanes, sinò que son gaussianes amb cues llarges que es solapen entre els dos sexes. Existeixen doncs una diversitat continua i molt escalonada més que una dicotomía entre sexes. Per tant el terme més correcte tal volta siga multiformisme en comptes de diformisme.

Finalment, mentre que la psicologia ha estat capaç de detectar eixa diversitat psico-sexual quant a aptituds i característiques, és la biologia qui exiplica la generació d’eixe multiformisme. Per a entendre millor com té lloc aqueixa generació podem pegar una miradeta al assaig que hem preparat sobre sexuació (punxeu ací).

Per exemple, podem relacionar la capacitat per aprende llengües, comunicarse i relacionar-se amb un servell típicament femení. Mentre que les aptituds de abstracció matemàtica i orientació espacial estarien més relacionades amb el cervell masculí estàndard. Però clar, aquestes capacitats les podem trobar més o menys desenvolupades en ambdós sexes, per tant podem entendre que la “sexuació” del cervell es fa a trams i de forma gradual molt diferenciada i amb multiformismes.

Podem pensar doncs que la part del cervell dedicada a la identitat sexual també podria definir-se de forma gradual quant a estadística, així com també la part destinada a l’atracció sexual. És a dir, podem fer la hipòtesi raonable que la sexuació física, psicològica i d’objecte es fa d’una forma molt diversa, encara que es centren en una polarització entre lo masculí i lo femení. Sí, això és, dos distribucions gaussianes que es solapen.

- ¿El doctor Kinsey tindria raó amb les bisexualitats? Sembla que més o menys sí. Al igual que podriem explicar la generació de les diferents identitats sexuals així cm les intersexualitats.

En definitiva, el món no és ni blanc ni negre, sinò que té moltes tonalitats grisenques. O més encara ni aixó, tonalitats multi-acolorides.

- ¿Cal aceptar aqueixa diversitat dels cervells, de la ment, de les persones…?¿o hem de seguir mentint-nos amb una falsa dicotomia sexual? crec que cal acceptar la diversitat i no sols això, sinò que a més cal abraçar-la, integrar-la per què forme part de un tot, la societat.

- ¿Cal amagar-la o ensenyar-la per a procurar un millor conèixement i acomodament dels menuts? Crec que l’ensenyament de la diversitat sobre és bo, i també dels drets, de les les llibertats i les obligacions.

Salutacions

Robert

Leave a Comment