L’etnocentrisme i la heterofòbia

L’ésser humà és egocèntric per naturaleza, és a dir, per a ell mateixa, ell és la referència, l’ideal. És la referència del coneixement perquè és la única referència completa que coneix, i de vegades ni tan sols és coneix bé.

Un ho sap tot, respecte tot el que sap, però no respecte el que se sap entre tots.

Habitualment un mateix és la propia norma i per tant la pròpia definició de normalitat.

Però els individus necessiten sentir-se part d’un grup, un conjunt d’individus que han de tenir algunes caràcterístiques comunes a les pròpies per a poder identificar-se. Quan un mateix ja s’ha classificat dins d’un grup, s’hi produeix una extrapolació automàtica: “el meu grup és l’ideal, és la referència”, és aleshores quan l’egocentrisme s’esdevé en etnocentrisme.

Quan un grup és majoritari dins d’una societat, aleshores s’apropia del concepte de “normalitat”, fins i tot per damunt dels grups majoritaris de la resta de societats (o grups independents).

De fet, habitualment l’aspiració de sabiesa passa per conèixer únicament allò que correspon al propi grup, etiquetant la resta de grups per aquelles característiques que siguen diferents. I com que per definició no són “ideals” (o no són la referència) en general no hi ha cap interés per conèixer millor als membres de la resta de grups.

Aqueixa ignorància respecte la resta de grups es supleix automàticament per les etiquetes, que constitueixen el distintiu que identifica a tots ells per iguals. Eixe mateix desconeixement és el que fa suposar que degut a que no són “l’ideal” han de tindre defectes respecte al grup de referència, i per tant cal identificar aquelles característiques que siguen “negatives”.

És a dir, pel fet que els d’un grup diferent són diferents, l’etnocentrisme ja suposa que aqueixos individus són “pijors”: tenen algún defecte o alguna característica “de inferioritat”, i per tant suposen un perill o una contaminació per a les virtuds del propi grup. És ací quan apareix la heterofòbia (aversió cap a allò que és diferent -o generalitzant més- la consideració de que allò diferent és inferior).

És a dir l’etnocentrisme i l’heterofòbia impliquen que, “com que el meu grup és el millor, tot el que supose una introducció d’elements extranys (d’un altre grup) suposa un perill de contaminació de características menys virtuoses que les pròpies”.

D’altra banda, el fet pel qual un grup majoritari interacciona amb diferents grups minoritaris provoca la necessitat de relacionar etiquetes amb aquelles característiques que suposen negatives. Eixa construcció de la “negativitat” constituix el que s’anomenen prejudicis o judicis de valor.

Així doncs, com a etnocentrismes tenim els exemples del racisme, el masclisme, l’heterosexisme, etc., que venen de la ma de les heterofòbies, com ara la xenofòbia, la gine-prosofòbia i l’homofòbia, respectivament. Entenent-se per fòbia no necessàriament a una patologia mèdica sino també -de forma més general- al comportament antipersonal respecte als individus a què fan referència aqueixos termes.

Per exemple, en el masclisme, la dóna es considerada no sols inferior, sinò a més a més una servent de l’home, pràcticament com una propietat que cal amarrar. I això suposa una diferència essencial respecta la resta de etnocentrismes, on es suposa únicament que els diferents són inferiors, però no pertanyents. Per tant, els masclismes no tenen por de la dóna, sino de que aquesta progresse i deixe der ser “propietat” de l’home (gine-prosofòbia). D’altra banda, els racistes sí tenen por dels extranys i els estrangers, fins al punt que veuen perillar els beneficis i les virtuds del propi grup. Igualment, els heterosexistes suposen que la homosexualitat és un perill per a l’estabilitat de la família tradicional, la educació del nens i fins i tot la perpetuació de l’espècie, entre d’altres.

Altres formes de etnocentrismes molt habituals són les corresponents als aspectes lingüístics, culturals i religiosos, de tal manera que podriem construir termes com (xeno)linguafobia, (xeno)cultufobia, (xeno)teofobia per a referir-se als menyspreu de aquelles cultures diferents.

Però clar, ací entra el joc entre l’autoestima o orgull (la meua cultura és la millor) i la modèstia (la meua cultura és una més, que aporta la seua part de sabiesa i utilitat). Alguns opinen que l’etnocentrisme ajuda a mantindre cohessionat els grups de tal manera que són més forts front agressions externes, la qual cosa és certa, però personalment pense que no és necessari creure que el propi grup és el millor per defendre’l, simplement és suficient amb apreciar possitivament les característiques diferenciadores, tant les pròpies com les impròpies.

Leave a Comment