Reial d’Aragó	Oficial d’Aragó	Oficial de Catalunya	Oficial del País Valencià
Oficial de Balears	Estelada Aragonesa	Independentista	Estrelada valenciana
Països Catalans	Senyal Reial	Esquerra Republicana	Esquerra valenciana
Unió Catalanista	Hipotètica original	Comunista	Pais Valencià pre-autonòmic

La gran diversitat de banderes catalanes és una mostra de l’espectacular riquesa de pensaments del nostre país. La pluralitat és clarament positiva sempre i quan hi ha un respecte mutu. Però és encara més positiva si hi ha un agermanament integrador.

L’esquerra democràtica sempre s’ha caracteritzat per un pluralisme ple de convivència, però de vegades per petites discrepàncies no ha hagut la suficient unió per fer front les adversitats i la reivindicació dels drets fonamentals com ara l’autodeterminació, bé en forma d’autogovern regional, federal o independent, decidit per la majoria del poble, a qui li corresponen els propis drets.

En primer lloc volíem felicitar a la selecció Espanyola de futbol pels mèrits aconseguits en la competició de la Copa Mundial de la FIFA 2010. Els nostres esportistes han elevat una vegada més el nivell fins als núvols, com ja s’ha fet abans: bàsquet, tenis, futbol, … Entre els herois que representen Espanya, cal destacar també el gran nombre de catalans, que han tornat a mostrar que ténen un gran nivell per a formar una selecció pròpia. Però hem de reconèixer els mèrits del conjunt espanyol, perquè és innegable. ENHORABONA!.

Ara bé, aquesta competició ha estat molt més que un simple campionat de futbol. Ha estat un colp d’atenció a l’Àfrica oblidada, ha estat una reconciliació dels aficionats al futbol, sense importar les diferències de colors i fins i tot polítiques. Ha estat una oportunitat per a oblidar-nos de la crisi econòmica, no sols per la dita romana de “pa i circ” sinó també pel que suposa per al producte interior brut el fet que la pròpia selecció haja estat la guanyadora.

Però sens dubte, una de les estrelles del mundial és el Polp Paul que ha encertat (de ple) els partits del mundial. Per això s’ha convertit en un fenomen social, amb reconeixement internacional extraordinari. Ha estat portada de periòdics, i ha eixit en notícies rellevants en cadenes com la BBC i la CNN. Per tot això és possible que el polp es convertisca en un substitut del bou d’Osborne, sobretot gràcies a la victòria de la selecció espanyola de hui en la final del mundial.

Newton va formular la teoria de la gravetat inspirant-se en la teua bellesa, la teva ànima, que mou elegant l’univers, el meu món. La teua ànima mou les estrelles per a ordenar-les, per a enfortir-les, per a unir-les. Gràcies per moure els meus batecs. Gràcies per fer que brillen cada dia.

Einstein va copiar de la teua veu la dolçor de la relativitat, perquè el teu amor es dilata i s’expandeix més ràpid que el temps. El teu amor inunda tot l’espai com la mètrica que el sustenta. Gràcies per endolcir la meua vida amb el teu somriure i les teues carontonyes.

Dirac va imaginar la simetria de les partícules imitant la teua tendresa, ja que tu ets l’harmonia del cosmos, la bellesa de la física. Gràcies per abraçar el meu pit amb el teu pit. Gràcies per completar la meua ànima amb la teua ànima. Gràcies per fusionar-te amb el meu cos.

Galileu, Newton, Einstein i Dirac pensaven en tu quan escrivien les seues idees, … quan relliscaven tinta sobre un espai deformat pel teu amor, endolcit per el teu somriure i subjectat per la teua mirada. Ells van vindre per buscar-te, univers meu, però jo vaig ser l’afortunat que et va trobar.

Tu ets el meu cosmos, el meu univers, la meua física, que m’equilibra, que em subjecta, que m’enriqueix de gust … Simplement GRÀCIES.

Espero que ho passis bé, porfa. Espere que els dies que et resten del viatge siguen cada vegada més dolços, i que la meua absència no et pese molt. Espere que les meues paraules les portes sempre amb tu, enganxades al pit, per sentir-les com un present etern, ja que sempre estaré amb tu, encara que no sempre em veges. Sempre em sentiràs en l’aire, ja que per tu respire. T’estime.

(cc) Tots els drets reservats.

El condó simbolitza, entre d’altres coses, planificació familiar i per tant control de la natalitat. Ja ho deien els clàssics … quan s’acaben les idees cal recórrer a les velles. El control de la natalitat és el millor remei per aturar l’augment insostenible de la superpoblació, que és el principal problema a nivell mundial. I recordeu que el nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos. Tots sabem que els recursos naturals són béns escassos, i que estan molt mal repartits en el món, entre altres raons per l’egoisme intrínsec a l’ésser humà. Però l’augment de població no implica només haver de repartir aigua i aliments entre moltes més boques, sinó que també provoca un augment de la pressió sobre el medi ambient, per exemple, més incendis forestals per aconseguir més sòl cultivable, més sòl per a la ramaderia , … i també més sòl urbanitzat en cada vegada pitjors llocs, i per tant amb un augment de la vulnerabilitat davant fenòmens adversos propis del clima, com per exemple inundacions en zones urbanes, … Pot sonar a acudit, però no ho és. El condó pot solucionar, no només epidèmies tan importants com la SIDA, sinó fins i tot pot contribuir de forma important a disminuir la malnutrició dels països pobres (aturant la superpoblació) així com reduir les inundacions i altres catàstrofes (parant la superurbanización relacionada amb l’augment de la superpoblació).

En definitiva, aquesta pressió antropogènica creixent sobre el medi ambient provoca, entre moltes coses, una sobreexplotació dels recursos naturals, cosa que arremet contra els equilibris dels ecosistemes perill la subsistència de moltes espècies vegetals i animals que alhora repercuteixen sobre la nostra pròpia subsistència, per exemple mitjançant la quasi extinció de moltes espècies de peixos. Però a més, totes les nostres activitats requereixen cada vegada més de l’energia, ja que necessitem més rendiment tecnològic per augmentar el confort i la comoditat que tots volen assolir. I aquesta necessitat imperiosa per consumir i fins i tot malbaratar cada vegada més energia ens condueix a emetre més gasos d’efecte hivernacle que al seu torn podrien contribuir a un altre problema addicional als ja comentats, els possibles canvis en la temperatura i la precipitació, que tant repercuteixen en la nostra sostenibilitat alimentària i sanitària. És a dir, el condó solucionaria també el “canvi climàtic”. No es riguin encara.

Per tot això, s’hauria d’adoptar i apadrinar més, no només per a alentir la superpoblació, sinó també per atendre a la immensitat de nens sense prou recursos per subsistir i fins i tot molts d’ells sense família. Per això tampoc té sentit limitar obsessivament l’accessibilitat a una família digna, basada en l’afecte, el respecte i òbviament la solvència i l’educació, independentment de factors superflus. I a més sembla que la gent prefereix que els nens portin els seus gens abans que el seu amor.

El condó no només simbolitza la planificació familiar, sinó que també simbolitza el plaer responsable del sexe. Òbviament l’acte sexual s’ha de realitzar consentit, amb sentit i amb sentiment, valgui el joc de paraules, que no redundància. És important incidir en el símbol del goig, de l’amor, del sentiment, doncs en aquest atroç i vertiginós món, assentat en l’agressiva competitivitat i en l’egoista acomodament, malauradament no es mostra un progrés humà i social amb la mateixa rapidesa, sinó més aviat veiem que les llibertats i els drets humans avancen molt lentament i fins i tot a vegades retrocedeixen, i això es deu en gran part a l’alliberament dels impulsos violents, que són impulsos tan primitius com nosaltres mateixos. Però per contra reprimim altres impulsos molt primitius que són molt més agradables, l’impuls sexual i afectiu. Contenim amb molta més facilitat l’expressió de les emocions i sentiments positius que l’expressió més bruta de la violència i l’odi. És a dir, no tenim inconvenient per odiar i fins i tot fer mal, però no obstant això tenim vergonya per estimar o simplement gaudir de les emocions positives. En definitiva, el condó és símbol també d’aquesta frase imperativa de “fes l’amor i no la guerra”. De fet, l’abstenció no només és inhumana sinó que a més és insana, ja que crea tensions no resoltes que alimenten l’agressivitat, i per tant, “com menys amor més guerra”. I com més amor, menys depressions, menys tensions, menys suïcidis, més benestar emocional, més confiança, … Ara ve allò graciós.

I per últim, amb menys agressivitat, la competitivitat empresarial seria més afectuosa, per la qual cosa no apareixerien les especulacions tan danyoses per als sistemes socio-econòmics, i per tant, l’ús del condó solucionaria també la crisi. Ara sí, rieu-se’n, perquè no ens hem deixat cap problema pel camí. Però el més graciós de tot això és que vosaltres podeu contribuir a solucionar tots els problemes del món, només heu de promocionar l’ús del condó. Moltes gràcies.

http://www.edu.gva.es/educationforcitizenship/

No sols s’han atrevit a redactar una asignatura oficial en una llengua diferent de les cooficials al País Valencià sinò que ho han fet sense tindre en compte els insuficients recursos personals i materials per a cobrir la matèria en anglés. No cal dir que justifiquen l’atropellament de negar la matèria en castellà i en valencià alegant que volen fer trilingüisme (també conegut com substitució lingüística): “Els teus fills mereixen estudiar en anglés“. En anglés, clar que sí, naturalment.

No tenen quasi ni llibres, ni professors, ni ganes de donar la matèria. A part de que ja sabem alguns dels motius per les quals s’oposaven (entre elles algunes mentides que d’altres)… Menys mal que ningú s’oposa a donar-la en anglés (ironia), que sinò serien més problemes i confussió per al “Consejo de Educación”, ara, Education Counsil. Clar que un altre tema es la objeció no, objecció sí, objecció de què? de cursar una asignatura informativa del nivell de filosofia o matemàtiques? Clar, molta gent haverem volgut objectar en contra d’alguna que altra asignatura que ens ha pogut fastidiar un poc la carrera universitària. l’Educació per a la Ciutadania (que ve a instàncies europees) el que pretén es informar sobre els drets humans, la diversitat social i cultural així com promoure el respecte i la tolerància a totes les formes de pensar i de viure, que siguen respectuoses amb la resta. Objectar contra això és equivalent a prohibir als fills que accepten les normes de convivència universal, de respecte als diferents, com ara els religiosos, els ateus, els immigrants o les famílies homoparentals (per exemple, l’Editorial Casals nega la realitat legislativa espanyola al afirmar que “No son una auténtica familia las parejas de hecho homosexuales; son uniones de hecho respetables, pero no son matrimonio””).

Però espereu, encara hi ha més.

Espanya és “una cultura, una lengua”, segons un dels apartats que estudiaran els xiquets de 2n de la ESO. Els qui adés parlaven de trilingüisme (triliqué?) ara s’han despistat i no s’han enrecordat que a l’estat espanyol hi conviuen unes quantes cultures diferents. Cóm volem pretendre unes nomes de convivència universals i una informació dels drets humans si ni tant sols es respecta la diversitat cultural d’un estat o d’una autonomia?

De veritat, no entenc res. No sé com pot ser que tanta gent haja recolzat a aquesta gent fins a permetre que facen totes aquestes barbaritats. La única cosa que podem fer és ser un mateix, ser visibles en tota la diversitat cultural, social, sexual, … Que no ens fassin callar.

Perdondeu-me, no he pogut resistir-me davant tantes destrellatades.

Robert.

El premi Nobel de la Pau (1984), i arquebisbe anglicà de Ciutat del Cap (1986-1996), va protestar enèrgicament contra les segregacions racistes a Sudàfrica conegudes com l’apartheid, i des de fa anys protesta també contra l’homofòbia al món. Ha escrit obres com “Sexe, amor i homofobia” (Amnistia Internacional, 2004) i ha promogut canvis molt importants en el desenvolupament social i polític en Sudàfrica, també quant a drets d’igualtat respecte l’orientació sexual. Així dons, la legislació del seu país contrasta extraordinàriament amb els països dels voltants.

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Imagen:World_homosexuality_laws.svg

Legend

?? Sense informció

Homosexuality legal

?? Matrimonis del mateix sexe

?? Unions del mateix sexe

?? Sense unions del mateix sexe

?? Recoineixement dels matrimonis estrangers del mateix sexe

Homosexuality illegal

?? Pena Mínima

?? Pena Important

?? Cadena Perpètua

?? Pena de mort

Una de les crítiques de Tutu a l’església catòlica es el despropòsit del Vaticà de perseguir als homosexuals, prohibint que s’estimen, que s’uneixen en matrimoni davant els ulls de l’Amor, els ulls de Déu, mentre que en Àfrica milers de nens moren al dia, per fam i per epidèmies com el SIDA. Desmond es preocupa que l’església no atenga les companyes per a fer frenar el SIDA, i insisteix en que cal promoure l’ús del preservatiu i recolzar iniciatives com “els tres amics condons”.

“Si Jesús alçara el cap i veiera quan de mal està fent la nostra església, ploraria desconolat. Quan de temps ha de passar perquè l’església demane perdó per l’homofòbia?”, comenta tristament Tutu, al·ludint a la tardança que acostumà l’església en demanar perdó en assumptes com ara l’esclavitud i el nazisme.

Jo em faig la mateixa pregunta. Quan tardarà el Vaticà en adonar-se’n de l’error d’excloure l’amor homosexual de la seua predicació de la paraula de Déu? Quan tardarà en permetre que dos persones s’amen? I en permetre que es casen i formen una família beneïda per la bondat dels qui prediquen la bondat? I en permetre l’ús del preservatiyu en la ja molt castigada Àfrica? I en permetre que els retors facen vida sexual amb plens drets de llibertat?

Les creences i la sexualitat no tenen perquè estar contraposades, sinó que poden conviure en un mateix espai personal i en una mateixa societat. Per què hem de renunciar als drets socials per a abastar el dret de llibertat de creences? Per què si son compatibles?

Obviament aquestes distribucions estadístiques no són Deltes de Dirac centrades en les mitjanes, sinò que son gaussianes amb cues llarges que es solapen entre els dos sexes. Existeixen doncs una diversitat continua i molt escalonada més que una dicotomía entre sexes. Per tant el terme més correcte tal volta siga multiformisme en comptes de diformisme.

Finalment, mentre que la psicologia ha estat capaç de detectar eixa diversitat psico-sexual quant a aptituds i característiques, és la biologia qui exiplica la generació d’eixe multiformisme. Per a entendre millor com té lloc aqueixa generació podem pegar una miradeta al assaig que hem preparat sobre sexuació (punxeu ací).

Per exemple, podem relacionar la capacitat per aprende llengües, comunicarse i relacionar-se amb un servell típicament femení. Mentre que les aptituds de abstracció matemàtica i orientació espacial estarien més relacionades amb el cervell masculí estàndard. Però clar, aquestes capacitats les podem trobar més o menys desenvolupades en ambdós sexes, per tant podem entendre que la “sexuació” del cervell es fa a trams i de forma gradual molt diferenciada i amb multiformismes.

Podem pensar doncs que la part del cervell dedicada a la identitat sexual també podria definir-se de forma gradual quant a estadística, així com també la part destinada a l’atracció sexual. És a dir, podem fer la hipòtesi raonable que la sexuació física, psicològica i d’objecte es fa d’una forma molt diversa, encara que es centren en una polarització entre lo masculí i lo femení. Sí, això és, dos distribucions gaussianes que es solapen.

- ¿El doctor Kinsey tindria raó amb les bisexualitats? Sembla que més o menys sí. Al igual que podriem explicar la generació de les diferents identitats sexuals així cm les intersexualitats.

En definitiva, el món no és ni blanc ni negre, sinò que té moltes tonalitats grisenques. O més encara ni aixó, tonalitats multi-acolorides.

- ¿Cal aceptar aqueixa diversitat dels cervells, de la ment, de les persones…?¿o hem de seguir mentint-nos amb una falsa dicotomia sexual? crec que cal acceptar la diversitat i no sols això, sinò que a més cal abraçar-la, integrar-la per què forme part de un tot, la societat.

- ¿Cal amagar-la o ensenyar-la per a procurar un millor conèixement i acomodament dels menuts? Crec que l’ensenyament de la diversitat sobre és bo, i també dels drets, de les les llibertats i les obligacions.

Salutacions

Robert

però els teus enllumenats ulls les avergonyaria.

Per tu volaria a un cel roig, un cel vell
on els núvols de ponent cobreixen de llençols a un sol que s’adorm.

Per tu pintaria aqueixa posta de sol, i totes les que em demanares,

però ninguna seria tan bella com el teu somriure.

Per tu viajaria a una d’eixes llunes que t’admiren quan les mires,

llunes que enlluernen el cel roig quan el sol ja dorm.

Per tu n’agafaria alguna, per a agrair-te que estàs al meu costat,

però cap regal seria comparable amb la teua companyia.

Per tu perseguiria el sol, allà on vaja quan s’endinsa en el mar,

i li demanaria que ens donara calor per a aquest hivern.

Però el batec del teu pit m’abriga d’esperança en la freda nit,

i els teus braços són com feixos càlids d’un sol d’estiu.

Per tu ja no tinc fred, però per tu en tindria. Sols has de demanar-ho,

sols has de dir el meu nom i em despullaria per a abrigar-te amb allò que porte.

Per tu et cobriria amb la meua pell, amb el meu cos, amb la meua estima.

Però ni quedant-me tant sols amb l’aire t’hauria donat la mitat del que tu:

Per un sospir del teu alié van reviscolar els meus ànims,

i em vaig despertar del somni on ningú existia.

Per una carícia de les teues mans va relliscar la sang al cor,

i em vaig sentir viu, com qui naix per primer colp.

Per tu sóc jo.

Pels teus ulls mire, pel teu nas respire, per la teua pell te sent

i per la teua boca s’aboreje tot allò que t’estime.

Per la teua oïda cantaria tot el que ix de la meua ànima,

però la teua veu em maravilla tant que emmudeix els meus pensars.

Pensars que, no obstant, emergeixen com ocells que canten alegres al seu vol.

Ocells que es llançarien al mar per a pescar un somriure teu del fons dels teus sentirs.

Per tu seria l’ocell que més profund s’enfonsaria,

sense parar de xiular mentre volara entre peixos i estels de mar.

Xiularia amb llibertat tot allò que el meu cor em dictara,

perquè els seus manaments són els meus drets.

Xiularia el teu nom entre verços d’amor perquè això és el que sona als tambors,

els tambors que escondalosos sonen al meu pit.

Perquè per tu sóc jo.

Un ho sap tot, respecte tot el que sap, però no respecte el que se sap entre tots.

Habitualment un mateix és la propia norma i per tant la pròpia definició de normalitat.

Però els individus necessiten sentir-se part d’un grup, un conjunt d’individus que han de tenir algunes caràcterístiques comunes a les pròpies per a poder identificar-se. Quan un mateix ja s’ha classificat dins d’un grup, s’hi produeix una extrapolació automàtica: “el meu grup és l’ideal, és la referència”, és aleshores quan l’egocentrisme s’esdevé en etnocentrisme.

Quan un grup és majoritari dins d’una societat, aleshores s’apropia del concepte de “normalitat”, fins i tot per damunt dels grups majoritaris de la resta de societats (o grups independents).

De fet, habitualment l’aspiració de sabiesa passa per conèixer únicament allò que correspon al propi grup, etiquetant la resta de grups per aquelles característiques que siguen diferents. I com que per definició no són “ideals” (o no són la referència) en general no hi ha cap interés per conèixer millor als membres de la resta de grups.

Aqueixa ignorància respecte la resta de grups es supleix automàticament per les etiquetes, que constitueixen el distintiu que identifica a tots ells per iguals. Eixe mateix desconeixement és el que fa suposar que degut a que no són “l’ideal” han de tindre defectes respecte al grup de referència, i per tant cal identificar aquelles característiques que siguen “negatives”.

És a dir, pel fet que els d’un grup diferent són diferents, l’etnocentrisme ja suposa que aqueixos individus són “pijors”: tenen algún defecte o alguna característica “de inferioritat”, i per tant suposen un perill o una contaminació per a les virtuds del propi grup. És ací quan apareix la heterofòbia (aversió cap a allò que és diferent -o generalitzant més- la consideració de que allò diferent és inferior).

És a dir l’etnocentrisme i l’heterofòbia impliquen que, “com que el meu grup és el millor, tot el que supose una introducció d’elements extranys (d’un altre grup) suposa un perill de contaminació de características menys virtuoses que les pròpies”.

D’altra banda, el fet pel qual un grup majoritari interacciona amb diferents grups minoritaris provoca la necessitat de relacionar etiquetes amb aquelles característiques que suposen negatives. Eixa construcció de la “negativitat” constituix el que s’anomenen prejudicis o judicis de valor.

Així doncs, com a etnocentrismes tenim els exemples del racisme, el masclisme, l’heterosexisme, etc., que venen de la ma de les heterofòbies, com ara la xenofòbia, la gine-prosofòbia i l’homofòbia, respectivament. Entenent-se per fòbia no necessàriament a una patologia mèdica sino també -de forma més general- al comportament antipersonal respecte als individus a què fan referència aqueixos termes.

Per exemple, en el masclisme, la dóna es considerada no sols inferior, sinò a més a més una servent de l’home, pràcticament com una propietat que cal amarrar. I això suposa una diferència essencial respecta la resta de etnocentrismes, on es suposa únicament que els diferents són inferiors, però no pertanyents. Per tant, els masclismes no tenen por de la dóna, sino de que aquesta progresse i deixe der ser “propietat” de l’home (gine-prosofòbia). D’altra banda, els racistes sí tenen por dels extranys i els estrangers, fins al punt que veuen perillar els beneficis i les virtuds del propi grup. Igualment, els heterosexistes suposen que la homosexualitat és un perill per a l’estabilitat de la família tradicional, la educació del nens i fins i tot la perpetuació de l’espècie, entre d’altres.

Altres formes de etnocentrismes molt habituals són les corresponents als aspectes lingüístics, culturals i religiosos, de tal manera que podriem construir termes com (xeno)linguafobia, (xeno)cultufobia, (xeno)teofobia per a referir-se als menyspreu de aquelles cultures diferents.

Però clar, ací entra el joc entre l’autoestima o orgull (la meua cultura és la millor) i la modèstia (la meua cultura és una més, que aporta la seua part de sabiesa i utilitat). Alguns opinen que l’etnocentrisme ajuda a mantindre cohessionat els grups de tal manera que són més forts front agressions externes, la qual cosa és certa, però personalment pense que no és necessari creure que el propi grup és el millor per defendre’l, simplement és suficient amb apreciar possitivament les característiques diferenciadores, tant les pròpies com les impròpies.